Amb el segle XX, van arribar nous temps també per al parquet, amb formats de làmines més curtes i dissenys senzills que han perdurat fins als nostres dies.
Així, el clàssic parquet a l’anglesa amb junta lliure o regular, el d’espiga i les seves variants, o el parquet de «punta Hongria» es van convertir en parquets habituals, juntament amb els dissenys lineals simples en llosetes o panells, que s’instal·laven in situ mitjançant petits talls o caixejats.
El terme «acuchillador», encara en ús entre els nostres majors, fa referència al fet que fa no gaire els pisos de parquet es restauraven a ganivet o mitjançant aixes modificades.
Quadre de parquetistas de Gustave Caillebotte (1875) i (1876).
Font de la imatge: Musée d’Orsay, Paris.
Ara com ara, els sòls de parquet es poleixen amb potents i pesades fregadores que permeten fer el treball dempeus i compten amb un sistema d’aspiració de pols. És aquesta combinació de potència/pes la que facilita el treball del parquetista.
Imatge moderna d’una restauració de parquet.
Índice de Contenidos
Una nova manera de fabricar el parquet
Malgrat la seva popularització, a principis del segle XX els paviments de fusta eren considerats encara un revestiment noble. Va ser amb la industrialització quan es va revolucionar per complet la seva fabricació i van aparèixer nous oficis com el de soleristes, enrastreladors o polidors, a més dels propis parquetistes, fins llavors coneguts com entarimadors.
Malgrat que les tarimes encolades van començar a substituir a les tarimes clavades sobre rastreles, aquestes es van continuar emprant en zones fredes (la cambra d’aire que crea el rastrel ajuda a aïllar del fred) i en exteriors, on és l’únic sistema possible.
Com a adhesiu en els sòls encolats, es va emprar la brea fins pràcticament els anys 60 en què va ser substituïda per productes més moderns que, a poc a poc, han derivat en els actuals adhesius sostenibles i no tòxics.
Tarima interior.
Tarima exterior.
Tarima encolada.
El parquet en una Europa en guerra
A partir de 1920, comença a escassejar la fusta de roure que havia predominat fins llavors i es comença a experimentar amb un altre tipus de fustes.
La col·locació en tablilles encolades permet formats molt petits com la «dama», per a un millor aprofitament dels escassos recursos disponibles en una Europa en guerra.
Parlant de la guerra, els primers portaavions van recórrer a les cobertes de vol amb entarimat de fusta per a aprofitar la relació resistència/pes, encara que al poc es van tornar a blindar aquestes plataformes.
Coberta de portaavions de la Segona Guerra Mundial.
Malgrat els temps difícils, el gran èxit dels parquets encolats de tablilla (en format dama, amb tacs, tablilla en paral·lel, en espiga, industrial) farà que els sòls de fusta siguin més assequibles a la classe mitjana, fins i tot sent precís encara el poliment i vernissat en obra; sens dubte, un sistema més lent i costós que l’actual.
Parquet de tablilla en espiga.
Parquet de tablilla en espiga.
Parquet industrial.
Parquet en tac.
Vernissat de paviment de fusta.
El segle XX i l’adaptació: altres tipus de parquets
A més dels parquets de fusta ja coneguts, molts altres sistemes van anar proliferant en països del nostre entorn:
- El Tapisse a Bèlgica combina un tauler (preferentment marí) al qual es fixa mitjançant cua i agulles una capa fina de fusta d’uns 4 mm, per al seu posterior escatat i vernissat. Aquest sistema està en ús en l’actualitat.
- El prefinit a Itàlia és potser el precursor dels parquets flotants. Amb formats de tarima de 8, 10, 12 i 14 cm d’ample màxim, aquest parquet ja porta el tauler marí adherit a la fina capa de fusta de 4 mm i aquesta presenta una primera capa de vernís de fàbrica. Va ser el referent del parquet de luxe fins a mitjan anys 90, quan començarà a ser desplaçat pels grans formats. Encara avui s’utilitza a Itàlia.
CURIOSITATS MOSKITO | Un descobriment important: aquesta gran estabilitat que aporta adherir el tauler a la fina capa de fusta i la facilitat per a la seva col·locació sense encolar donaran origen als parquets flotants actuals, que aviat també podran fabricar-se en gran format (les bases canvien les fibres de sentit aportant l’estabilitat necessària).
Com a bases, trobem moltes variants: tricapa amb piano de bedoll o bicapa, tricapa massissa, tricapa amb nucli de bedoll, multicapa que canvia el sentit en cada capa per a alternar les fibres moltes vegades.
Parquet multicapa està format per una base de tauler fenòlic de bedoll.
Parquet flotant i sòls laminats
Fruit d’aquesta contínua evolució, en els anys 70 del segle XX apareix el parquet flotant, inventat per la signatura Khars, i al poc temps els sòls laminats de la marca Pergo, tots dos suecs.
La idea del do it yourself arribarà pensant en el mercat del bricolatge, però acabarà sent una revolució en una economia en plena expansió. És clar que un sistema d’instal·lació ràpid i econòmic combinarà a la perfecció amb el boom de la bombolla immobiliària.
COM FUNCIONA: amb aquest sistema, les taules encaixen sense necessitat d’encolar o clavar al sòl i, el més important, el producte ja ve vernissat.
Tenint en compte que només s’hauria d’utilitzar la paraula parquet per a paviments que portin fusta, els coneguts popularment com a «parquets sintètics» són en realitat paviments laminats.
Aquesta simplificació en el producte i l’excés de demanda han propiciat una deterioració en la qualificació tècnica d’alguns instal·ladors.
Parquet flotant Roure 3 làmines.
Paviment laminat.